Homofòbia o indiferència?
Ahir llegia una enquesta que s'havia fet entre alumnes de Secundària, publicada al Periódico de l'Estudiant (revista que es reparteix a les escoles), on es comentava la homofòbia que circula entre els estudiants d'aquestes edats. Amb la meva natural ingenuïtat he volgut comprovar per sobre que es devia tractar d'un error comentant la notícia a classe. Doncs ha quedat confirmada. Superada la sorpresa inicial, i tot escoltant algunes dades aportades per alguna alumna ("si és alguna persona gran que no coneixem, cap problema, però un company..."), i augmentant-la amb comentaris com "...és que aquí no n'hi ha" -sic-., he pensat que seria bo seguir parlant-ne. I fer-ho dintre dels paràmetres de respecte envers les altres opinions i, sobretot, les persones que opinen (recordem que discrepar de la opinió d'un amic i mantenir l'amistat és una forma de posar a prova aquesta amistat).
El tema dóna, afeigeixo després del 9è comentari, per a parlar de normes, sancions, rebutjos, autoexclusions, desviacions, resocialitzacions...
En fi, ja direu.
posted by Pani @ 12:02 p. m.
7 Comments:
Doncs una forma d'acabar amb l'homofòbia és la que tant Sara com Anna heu practicat: parlar-ne amb llibertat. Fins i tot entendria que algú escrigués mostrant, amb respecte, els seus prejudicis amb gays i lesbianes. Recordem que la primera forma de dominar un prejudici és explicitar-lo. Tanmateix haurem d'esperar més intervencions, sens dubte que aquest tema no sé si farà escriure, però mostrar prejudicis des del silenci... potser.
Per cert Anna, i ho dic en to de broma (que espero em permetis), a l'exemple que poses al final, si segueixen molt de temps despullades, caldria observar com acaba la festa per trobar les diferències, no?
Gràcies, noies.
Com bé dieu la Esther, la Mireia, en Miquel i la Sílvia en les darreres 4 intervencions, els problemes es concreten en una doble moral, uns prejudicis lligats a aquesta doble moral (i potenciats per totes les religions fins fa ben poc -algunes rectifiquen-) i una actitud de violència física i/o psíquica difícil d'entendre -s'ha d'entendre?- en una societat que es proclama democràtica i constitucional -no sé si estatutària, perquè tal com va...-.
I això a casa nostra, no volgueu saber a països on els homosexuals són considerats i tracats com a malalts mentals -i si mireu algun llibre d'història per aquí a prop fins fa ben poc, també-.
La diferència no deixa de ser mai una desviació -faig servir la paraula en termes sociològics- de la norma. I les desviacions de la norma qüestionen aquesta. I això crea inseguretat. Fins que potser algú se n'adona -com actualment al nostre país on les normes per fi han canviat- que era la norma la que estava malament, no la conducta. Però que canviï la norma no implica que canviïn les mentalitats, i a vegades les normes corren més que els usos i els costums. Però acabaran sent-ho, almenys en aquest cas, tot i que el camí, per desgràcia, és més llarg del que desitjaríem. Tanmateix veure com opineu i el que dieu em fa recordar que a la meva època d'estudiant hagués estat absolutament perseguit, i sancionat legalment i moral. Alguna cosa ha canviat. I abans un gay o una lesbiana obtenien el rebuig social o havien de "triar" l'autoexclusió, encara que, com comenteu en els vostres testimonis, això encara passa massa sovint...
També deien que la Terra era plana. Esperem que costi menys convèncer-los que estimar, és cosa de dos. O de dues. Simplement.
Efectivament, Meritxell, encara ens crida l'atenció quan veiem una parella que no és heterosexual. Però això no ens ha d'estranyar, ja que ens han educat en aquesta direcció i els inputs i normes de la nostra societat han anat durant molt temps així. Jo recordo, fa més de 15 anys, quan vaig veure una parella de gais fent-se un petó. Els coneixia, però confesso que em va impactar. 15 anys després encara em pot cridar l'atenció fins a cert punt, però no aconsegueix que giri el cap o els segueixi amb la vista. Poc a poc...
Pel que dius sobre ser afeminat, et recordo el company de 3r d'ESO que comentava la Sara en el primer comentari. Hi ha gent que té unes formes que criden més l'atenció. Formes que se surten de la norma establerta, i que tenen sovint una sanció social que pot arribar al rebuig.
De totes maneres, et copio -amb permís, el teu final, "tu no saps mai de qui t’enamoraràs en el futur i potser t’emportes una sorpresa!". Doncs no seria la primera vegada...
Doncs sí que et trobava a faltar, Joan, i segur que no era l'únic que esperava el teu comentari, i és que tu no falles mai a la cita.
La veritat és que destacaria del que dius això dels mass media. Però no creus que també és a través d'aquests mitjans que s'han fet les campanyes o els exemples més forts per a la normalització de la nostra societat? I ho dic perquè des de sèries on surten gais, presentadors declarats gais que són respectats, etc. (i a l'altre cantó també estan els humoristes que per fer riure es disfrassen de dones -crec que per a una festa escolar, podria passar com a humor barat, però amb diners d'una tele pública... ho trobo un humor poc intel·ligent).
Pel que fa a l'adopció. Sí que és un tema delicat, però més delicat és que algunes criatures visquin amb unes persones que només acompleixen el requisit de ser home i dona, però que de pare i mare en tenen ben poc, només el fet (puntual) biològic. El món necessita gent disposada a educar i fer créixer un nen o una nena sentint-se estimat. I segur que poden haver gais que serien un desastre com a pares, però te'n puc presentar uns quants que no són gais i tampoc és que exerceixin de pares...
Ser pare o mare és un fet molt seriós. I sobretot, porta temps i dura tota una vida -no naixem ensenyats...-.
Finalment, tornant al tema, critiques que per ser home hi hagi qui cregui que cal ser malparlat i masclista. M'hi afegeixo. Però això és fruït de la propagació de models culturals on els mitjans (ara sí) com el cinema, la publicitat o la televisió han fet molt de mal propagant certs models i amagant-ne d'altres. Amb tot les coses estan canviant. Pregunto si algú ja ha anat a veure BROKEBACK MOUNTAIN. EN TERRENO VEDADO. M'agradaria saber-ho perquè encara no hi he pogut anar. Alguna opinió documentada? Gràcies.
Tant Dania com Tania no cal que us disculpeu, tampoc hi havia un temps fixat i, al contrari, agraïm tots i totes segur les vostres aportacions.
Tu, Dania, penso que fas una sincera aportació que trobo molt realista i esperançadora. Com en el teu cas, molts dels nostres pares, sobretot per motius culturals i especialment religiosos, tenen una poscició molt apresa pel que fa a aquest tema (tot i que et podria presentar algunes persones que han sabut evolucionar, però sobretot per la força dels esdeveniments...). En canvi, els fills i filles d'aquestes persones, tu per exemple, ja sou d'una generació on, com a mínim, no es veu estrany ni condennable expressar una opinió de respecte envers a persones que, com dius, simplement s'estimen.
Igualment, Tania, certament vivint en una societat bastant "falsa". Per una banda fa unes normes que defensen drets, però els costums i els usos encara no han evolucionat prou. Sort en tindrem amb persones com vosaltres i, creu-me, sou més dels que penseu. El que passa és que els prejudicis són encara molt a flor de pell i fan més soroll els qui insulten que els qui respecten, però cridar més mai ha significat tenir més raó. Alguna cosa esteu canviant. Creu-me.
Efectivament, Andrea. El teu relat explica una situació tal com, per desgràcia, es produeix massa sovint: la reacció de rebuig i incomprensió per part de membres d'una societat que ens ha socialitzat amb una estereotips i uns prejudicis disfressats de valors que xoquen amb el respecte (m'agrada més la paraula respecte que tol·lerància, un altre dia ja en parlaré).
Vas ser molt valenta fent aquella prova amb la mare. Realment ets una bona amiga dels teus amics i, sobretot, no en fas distincions per raons de sexe. Vaja, que la norma constitucional la portes a la pràctica, no com molts que ara porten la Constitució a la boca però obliden que cal respectar i practica el que diu l'article 14 "Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social." Gràcies a persones com tu... no és paper mullat. I no estàs sola, creu-me.
Efectivament, Laura, l'actitud que vivim envers la homosexualitat va lligada al procés de socialització que hem viscut (o amb la perspectiva del temps... patit). M'agrada molt el teu comentari final sobre el fet d'enfocar la diversitat com a allò que ens fa pròpiament humans. Sí, m'agrada, i ho prenc com allò que ens fa sentir persones, persones lliures i respectuoses les unes amb les altres.
Pel que fa a la teva pregunta sobre "a nosaltres qui ens ha dit què està bé i què està malament?" tu mateix et respons prou bé, i no oblidis que la llei deriva del costum, però tampoc això implica que sigui sempre justa ni, sobretot, immutable, ja que pot canviar i de fet canvia al llarg de la història, o no? I com bé dius aquestes lleis a vegades han estat fetes en conjuntures on era la repressió qui governava, i encara que ja no governi i les lleis hagin canviat, els costums no varien tan fàcilment, i la moral col·lectiva, tampoc. Però la utopia és possible, encara que sigui una paradoxa dir-ho. Recorda la dita: "Ho van aconseguir perquè no sabien que era impòssible"
Publica un comentari a l'entrada
<< Home